El 4 de novembre del 2017 es va publicar en el Boletín Oficial del Estado la Llei 7/2017 que, anys després, trasllada a l'ordenament espanyol la Directiva 2013/11/UE relativa a la resolució alternativa de litigis en matèria de consum.

Ha d'aclarir-se, en primer lloc, que els mecanismes alternatius de resolució de disputes amb consumidors no eren en absolut desconeguts. El Reial Decret 636/1993, que va desenrotllar la Llei 26/1984 de protecció de consumidors, ja va regular per primera vegada un sistema arbitral de consum, posteriorment modificat també pel Reial Decret 231/2008 (en vigor). Per això, hi ha Juntes Arbitrals de Consum, la missió del qual és, precisament, facilitar la resolució de controvèrsies entre consumidors i empresaris evitant el recurs a la via judicial.

Només l'any 2016 la Junta Arbitral de Consum de Barcelona va tramitar més de 2.000 expedients, si bé aproximadament la mitat dels mateixos van ser arxivats, segons estadístiques publicades pel dit organisme.

Ara bé, l'objectiu traçat per la Comissió Europea era evidentment més ambiciós. Per mitjà de la Directiva es pretenia homogeneïtzar tots els sistemes d'arbitratge o mediació per a consumidors a nivell europeu, a fi d'evitar desequilibris en el mercat intern que portaren a les companyies a eludir o intensificar la seua presència en determinats Estats membres en funció del grau de protecció dispensat als consumidors en cada Estat.

Amb això, es perseguia assegurar que la normativa tuïtiva de consumidors i usuaris de la Unió -certament expansiva- no vera la seua aplicació impedida per les inevitables ineficiències existents en els sistemes judicials dels Estats membres.

En este sentit, la intenció de la Directiva i la seua transposició a l'ordenament jurídic espanyol se'ns antullen summament lògiques si tenim en compte l'actual col·lapse que patixen molts jutjats a conseqüència de l'allau de reclamacions de consumidors que des de fa anys desplega, especialment enfront de les entitats financeres i les companyies asseguradores o de subministraments.

Sense anar més lluny, el passat 13 de novembre del 2017 el Consell General del Poder Judicial va publicar estadístiques relatives als nous jutjats de Primera Instància especialitzats en litigis relacionats amb accions individuals sobre condicions generals incloses en contractes de finançament amb garanties reals el prestatari del qual siga una persona física, que van començar a funcionar al juny d'enguany. Es tracta d'assumptes tan cèlebres com les clàusules sòl, els gastos de constitució de les garanties reals, les hipoteques multidivisas, etc.

Fins al 5 de novembre del 2017 els dits jutjats havien ingressat un total de 118.419 demandes, celebrat quasi 5.000 vistes i dictat 3.500 sentències. I per als mesos de novembre i desembre d'enguany consten assenyalades més de 6.000 vistes a realitzar per estos jutjats de què, recordem, només hi ha u per província peninsular.

Per tant, és evident que articular mecanismes alternatius per a la resolució d'este tipus de controvèrsies ha passat de ser quelcom desitjable per a ser una autèntica necessitat.

Els principals aspectes que regula la Llei 7/2017 són els relatius a l'establiment de les "entitats de resolució alternativa" (el que comunament coneixem com a talls d'arbitratge i/o mediació) i la fonamental imparcialitat dels seus membres, els costos (establint un principi de gratuïtat en favor del consumidor), els terminis (noranta dies naturals com a màxim per a obtindre resolució ferma), i la informació que tant les entitats de resolució com els empresaris, si és el cas, han de posar a disposició dels consumidors.

Este últim punt, el de la informació a transmetre per part dels empresaris, és especialment rellevant perquè els imposa el deure informar el consumidor de la possibilitat d'acudir a este tipus de mecanismes alternatius en el cas que s'haja adherit a una entitat de resolució acreditada en la Unió o si hi ha un norma o codi de conducta que li "obliga a acceptar la seua intervenció [d'una entitat acreditada] en la resolució dels seus litigis".

A pesar que, com diem, els objectius de la Directiva i ara de la Llei són lloables, haurà de verificar-se amb la pràctica el grau d'èxit d'este tipus de mecanismes que com hem assenyalat ja existixen en distints països de la Unió, on des de fa dècades funcionen sistemes de tipus administratiu que canalitzen amb major eficiència este tipus d'assumptes com per exemple la figura de l'Ombudsman en els països nòrdics.

En tot cas, una major publicitat i informació al consumidor, però també als empresaris, sobre estos mecanismes entenem que és un primer pas fonamental per a aconseguir els objectius traçats per la Directiva, finalment incorporats a l'ordenament espanyol mitjançant una Llei.

Font: EL PAIS - 5 DIAS